RUTA DE TEATRESEl Paral·lel, una oferta cultural única a Europa

Durada a peu:
30 minuts
El Paral·lel és un fenomen cultural de primera magnitud en la història contemporània de Catalunya, que, durant les primeres dècades del segle XX, va presentar la concentració de locals d’espectacle més gran del món. L’avinguda va ser un important espai de creació i difusió de gèneres teatrals i musicals, des del circ, el cabaret i la revista fins al vodevil o els melodrames socials. Coneixeu-los a través d’aquesta ruta pels principals teatres.
Fes la ruta a peuDescarrega’t el PDF

Punts del recorregut

  • 1 Els teatres Arnau i ApoloUna oferta teatral diversa

    Sabíeu que als anys vint un 70% de la zona del Paral·lel estava ocupada per locals d’oci? L’oferta d’espectacles i la riquesa i la varietat de gèneres que es van representar a les seves sales van fer del Paral·lel un important nucli creatiu i de difusió de l’espectacle, comparable al Broadway de Nova York o al Montmartre de París per la quantitat de locals, però amb una clara hegemonia popular.

    L’únic teatre d’aquella època d’esplendor que encara conserva el seu aspecte i estructura original és l’Arnau. A l’escenari de l’Arnau es va fer molt de teatre en català i revista. Hi va triomfar Raquel Meller, una de les artistes més famoses del Paral·lel.

    El seu veí de davant, el Teatre Apolo, va estrenar des d’obres de drama social i teatre polític com el Romersholm de Henrik Ibsen fins a vodevils catalans.

    • Saló Arnau, fotografia d’autor desconegut, 1905. Arxiu Fotogràfic de Barcelona
    • Teatre Apolo, fotografia de Lluís Girau Iglesias, 1905. Arxiu Fotogràfic de Barcelona
    • Cartell de Rosmersholm d’Ibsen, Teatre Apolo, 1905. MAE. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre
    • Raquel Meller. MAE. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre
  • 2 El Teatro Español i el vodevil català

    El vodevil va arribar als teatres del centre de Barcelona al darrer terç del segle XIX, de la mà de companyies italianes i franceses. Però, tot i el ressò d’aquestes importacions, el vodevil va esdevenir popular de debò, es va «nacionalitzar», quan es va adreçar a un públic eminentment menestral i obrer des dels escenaris del Paral·lel. Elena Jordi (de nom autèntic Montserrat Casals) i Josep Santpere, el Papitu Santpere, foren els dos grans constructors del vodevil català. I el Teatro Español va ser un dels principals centres de representació d’aquest gènere genuí. Amb el vodevil, el públic del Paral·lel es burlava de la hipocresia dels benestants, amb una moral i uns valors aliens al seu propi tarannà. L’èxit dels dos intèrprets va estimular l’escriptura de vodevils per part d’autors catalans de prestigi com Santiago Rusiñol.

    A l’Español es va estrenar l’any 1922 Baixant de la Font del Gat o La Marieta de l’ull viu, obra que escenifica l’abús d’un fill de casa bona a una noia treballadora i que va tenir un èxit aclaparador. De l’Español es va traslladar al Tívoli. Després va fer gira per teatres de Catalunya i fins i tot se’n va fer una versió per al cinema. Aquesta peça va ser vista per milers de catalans i algunes de les cançons que s’hi cantaven es van instal·lar per sempre en l’imaginari català.

    • Teatro Español. MAE. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre
    • Públic al Teatro Español. MAE. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre
    • Josep Santpere, fotografia d’Alexandre Merletti Guaglia, 1920. Col·lecció Merletti / Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya
    • Elena Jordi, fotografia d’Antoni Esplugas. MAE. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre
    • Cartell de Baixant de la Font del Gat o La Marieta de l’ull viu, Gran Teatro Español, 1922. MAE. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre
  • 3 El Teatro NuevoRevista i sarsuela

    Entre els números 63 i 65 de l’avinguda, al costat del Teatre Victòria, existia el Teatro Nuevo. Inaugurat l’any 1901, al Nuevo es van interpretar operetes, vodevils i melodrames, però sobretot es va fer famós per les seves estrenes de revistes i sarsueles. A l’escenari del Teatro Nuevo es va interpretar Cançó d’amor i de guerra, una de les peces líriques de més èxit de tota la història de la sarsuela catalana. Rafael Martínez-Valls va ser l’autor més emblemàtic de sarsuela i Pablo Gorgé, Marcos Redondo o Emili Vendrell, els seus grans intèrprets.

    Figures com Josep Maria de Sagarra, Francesc Madrid o Màrius Aguilar van escriure per a les revistes musicals del Paral·lel. Charivari, una de les revistes més famoses del Paral·lel, és obra de Josep Maria de Sagarra. El 1988 el Teatro Nuevo, que havia estat funcionant com a cinema des dels anys cinquanta, es va enderrocar i cremar. Va desaparèixer del Paral·lel.

    • Teatre Nou, 1922. Col·lecció Jordi Barón Rubí.
    • Charivari, Teatre Nou, fotografia de Gabriel Casas i Galobardes, 1927. Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Gabriel Casas i Galobardes
    • Emili Vendrell. MAE. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre
    • Programa de mà de Charivari, Teatro Nuevo, 1927. Biblioteca de Catalunya. Barcelona
  • 4 El Teatre Victòria i l’estrena de l’Auca del Senyor Esteve

    Una part de l’elit cultural catalana va menystenir els artistes, els autors teatrals i les peces produïdes al Paral·lel. El circuit teatral del Paral·lel triomfava entre les masses populars i això no era digne de ser considerat art. Malgrat el rebuig intel·lectual que va patir el Paral·lel, a les seves sales es van estrenar obres que han esdevingut clàssics de la història de la literatura catalana. És el cas de l’Auca del Senyor Esteve, dramatització de la novel·la del mateix títol. Després de ser rebutjada en nombrosos teatres del centre de Barcelona, l’obra de Santiago Rusiñol va ser estrenada al Teatre Victòria. Un empresari d’origen castellà va decidir gastar-se vuit mil duros en la producció. L’èxit de públic va ser aclaparador.

    Un altra curiositat del Teatre Victòria és que originàriament va ser una barraca de fira amb activitats diverses, coneguda com el Pabellón Soriano. Els germans Manuel i Ricardo Soriano, famosos pel seu negoci de subhastes de tèxtils, feien espectacles a la porta per atreure la clientela. Al final, van acabar fent actuacions de varietats i circ, amb tant èxit de públic, que el 1905 es va convertir en el Teatro Pabellón Soriano. No va ser fins al 1916, quan els Soriano es van vendre el teatre, que les instal·lacions van passar a anomenar-se Teatre Victòria.

    • Teatre Victòria, fotografia de Gaspar, Sagarra i Torrents. MAE. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre
    • Santiago Rusiñol amb els actors que van estrenar L’auca del senyor Esteve al Teatre Victòria, 1917. MAE. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre
    • Cartell de Gran solemnidad artística de benefici al mim Buenaventura Ibáñez, Teatro Pabellón Soriano, 1906. MAE. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre
  • 5 La gran revista al Teatro Cómico

    El Cómico va ser un teatre especialitzat en la gran revista des del començament de la dècada dels vint. S’hi van poder veure els muntatges del productor Manuel Sugrañes, que molt sovint importaven decoracions de París i comptaven amb dramaturgs com Josep Maria de Segarra, Francesc Madrid, Amichatis o Brauli Solsona, entre d’altres, i compositors com Vicenç Quirós, Joan Dotras o el mestre Clarà.

    • Teatro Cómico, fotografia de Gaspar, Sagarra i Torrents, 1929. MAE. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre
    • Programa de circ al Teatro Cómico, c. 1918. MAE. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre
    • Programa de mà de Joy Joy, Teatro Cómico, c. 1926. MAE. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre
    • Joy-Joy, Teatro Cómico, fotografia de Gabriel Casas i Galobardes, 1926. Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Gabriel Casas i Galobardes
  • 6 Les superproduccions al Teatro Circo Olympia

    El Teatro Circo Olympia, conegut també com «El Liceu del Paral·lel», va ser l’espai escènic més gran de la ciutat, amb un aforament de més de sis mil localitats. Equipat amb les instal·lacions tècniques i escèniques més modernes del moment, l’Olympia va ser el teatre de les grans superproduccions teatrals, com la revista Kosmopólis. L’escenari de l’Olympia feia tretze metres i tenia una pista de circ que es podia transformar ràpidament en una piscina de tres-cents mil litres d’aigua, una de les més grans d’Europa, i ideal per representar-hi espectacles aquàtics. La façana de l’Olympia era grandiosa, un exemple d’arquitectura noucentista. El teatre va tancar el 28 de febrer de 1947 amb una representació de La Bohème de Puccini i va ser enderrocat al cap d’un any.

    • Teatro Circo Olympia, fotografia de Gaspar, Sagarra i Torrents, 1922. MAE. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre
    • Teatro Circo Olympia. MAE. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre
    • Teatro Circo Olympia. MAE. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre
    • Teatro Circo Olympia. MAE. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre
    • Programa de mà de Kosmópolis, Teatro Olympia, 1928. Biblioteca de Catalunya. Barcelona
    • Escena de Kosmópolis, Teatro Olympia, 1928. MAE. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre

CCCB Exposicions

CCCB Exposicions